Cada any hi ha aquella cançó del gènere casposa-petarda que ningú compra, que a ningú li agrada, però que sona a totes les emissores i discoteques i és la més ballada i tararejada, d’entrada o a partir del tercer cubata (dada no oficial). 

Fa un parells d’anys que la pregunta és difícil de resoldre i, enguany, gairebé impossible! L’accés lliure als recursos audiovisuals, principalment, a través de les noves tecnologies, ha anat minant la capacitat de les discogràfiques (suportades per mitjans de comunicació i grans sales) per “endossar” cançons. O, millor dit, “la cançó”. 

Enguany hi ha moltes cançons de l’estiu. Una ferma candidata al nº 1 de la caspa era el Chiki-Chiki del Chikilicuatre, però el furor va morir amb el Festival d’Eurovisió. Sense caure en el petardeo, però sí sent ritmes molt comercials, competeixen el Cuerpo Triste d’Estopa, Ella de Kate Ryan o Puede Ser de Conchita. L’estiu de 2007 ja va estar renyida la carrera per alçar-se amb el títol de cançó de l’estiu entre Shakira (Las de la intuición), Mika (Grace Kelly), Rihanna (Umbrella), Marta Sánchez (Superstar), Dover (Do ya), Miguel Bosé i Julieta Venegas (Morena Mía), David Bisbal (Torre de Babel) i Tata Golosa (Los Microfonos). 

El fenomen de la cançó d’estiu va sorgir als anys 60 i han passat pel podi (veure rànquing) personatges i grups tan diversos com Los Pecos, Alaska, Tekila, King Africa, Ricky Martin, Zapato Veloz (Tractor Amarillo), Formula V, Shakira o l’incombustible rei del mal gust Georgie Dann. Darrerament moltes cançons s’entan popularitzant precisament a través de la xarxa, fins i tot arribant a ser cançó de l’estiu, com El Koala (Opá). Un candidat similar es diu Sotok.

Compartir